L'arribada dels romans a finals del s. III aC va posar en marxa la romanització de la península Ibèrica, un procés d'adaptació de les comunitats indígenes cap a una nova cultura i organització social i econòmica. Roma va mantenir durant més de 700 anys un gran imperi al voltant de la Mediterrània, del qual l'actual Catalunya va ser un component important.

El territori que van anomenar Hispania els interessava tant per ampliar els dominis com pels valuosos metalls que podien extreure de les mines, o per les grans quantitats de cereals que obtenien dels seus camps. Els romans van estructurar el país traçant vies de comunicació on només hi havia camins enfangats, fundant noves ciutats i establint petites granges d'explotació agrícola i ramadera. Progressivament, la població ibèrica va ser absorbida i va quedar integrada dins d'aquesta nova estructura social, política i econòmica.

Les ciutats romanes van ser centres polítics, religiosos, administratius i econòmics del territori i reproduïen a petita escala el paper que exercia Roma, la gran urbs, en relació amb l'Imperi.

La ciutat romana:

 Els avenços aconseguits pels romans en el camp de l’enginyeria militar van tenir la seva aplicació a l’arquitectura civil. Fins a l’època moderna no es va tornar a planificar a Europa una xarxa d’obres públiques similar a la projectada pels romans fa més de dos mil anys.

L’emplaçament de la ciutat, la construcció de les muralles, l’abastiment d’aigua, el sistema de neteja a través d’una xarxa de clavegueram, els edificis públics, el tipus d’habitatge i la seva alçada, el nombre d’habitants que podien acollir… Tot estava calculat per tal de poder planificar ciutats agradables i funcionals. N’hi havia de dos tipus: colònies o ciutats de nova creació, com Tàrraco (Tarragona) o Bàrcino (Barcelona), on els residents tenien pràcticament els mateixos drets que els ciutadans de Roma, i municipis o ciutats construïdes sobre nuclis urbans anteriors que havien de pagar impostos a Roma, com era el cas d’Emporiae (Empúries), Gerunda (Girona), Ègara (Terrassa) o Ilerda (Lleida).

Més enllà de les muralles hi havia l’ager, camps de conreu que aportaven a la població els cereals, el vi, l’oli, les verdures, els llegums... Aquesta terra era explotada pels colons romans mitjançant les villae, unitats productives autònomes dedicades principalment a l’agricultura i la ramaderia.

Els nuclis urbans estaven interconnectats per una xarxa viària. Les vies es traçaven salvant tot tipus d’obstacles mitjançant ponts; també es marcaven les distàncies amb fites (mil·liaris) i es dotaven de zones per alimentar el bestiar i albergs per allotjar els viatgers. La Via Augusta era la més important d’aquestes vies: recorria l’imperi des de Roma fins a Gades (Cadis), tot resseguint la costa.

La fragilitat en el temps:

Es pot considerar el vidre com el primer producte de síntesi elaborat per l’home a partir de una complexa barreja de diversos components sotmesa a altes temperatures. Tot i que el vidre existia ja en la naturalesa en diverses formes (obsidiana), el seu origen s’hauria de buscar en els processos de vitrificació de determinades ceràmiques i en l’evolució de l’antiga indústria de la faiança; i, el seu descobriment, s’ha de circumscriure a una sèrie de llargs processos experimentals que culminarien quan es va poder aconseguir fer una massa líquida, quasi pastosa, la plasticitat de la qual, en calent, permetia treballar-la i donar-li les més diverses formes, però que una vegada freda, era dura i sovint feble.

Els primers objectes de matèria vítria que es varen elaborar foren: varetes, denes de collaret, peces per encastar que imitaven pedres precioses i diferents objectes d’adorn.