Màxim exponent de l’informalisme abstracte i un dels artistes catalans més destacats del segle XX, el pintor i escultor barceloní Antoni Tàpies (1923-2012) va ser per damunt de tot un home de cultura. Atret per la filosofia, la literatura o la música, va impulsar la fundació que porta el seu nom per potenciar l’art contemporani i va ser un actiu defensor de la cultura catalana.

Fill d’una família burgesa vinculada al món editorial, la seva vocació artística va sorgir als 11 anys en veure un número de la revista D’ací i d’allà dedicat a l’art modern i internacional. De formació pràcticament autodidacta, els inicis de la seva carrera van estar marcats per una malaltia durant la qual es va refugiar en el dibuix, la pintura, la literatura i la música. Finalment als 22 anys va deixar la carrera de Dret per dedicar-se de ple a la pintura.

El 1948 va fundar, juntament amb Joan Brossa, el filòsof Arnau Puig i els pintors Joan Ponç, Modest Cuixart i Joan-Josep Tharrats, el grup artístic Dau al Set. Durant aquesta època la seva obra estava dominada per un figurativisme surrealista, sovint amb influències de Joan Miró i Paul Klee. La Capsa de cordills (1946) o els insòlits Collage i Pintura exhibits al I Saló d’Octubre van ser proves que ja avançaven un gir cap a l’abstracció onírica. A partir d’aquí l’experimentació és constant, sobretot en la denominada “pintura matèrica”. Utilitza per a les seves obres materials de rebuig (cordes, paper, pols de marbre, palla, roba), intensifica els collages i el gust per la matèria abundosa que, sovint, arriba a autèntics baixos relleus.

La seva paleta és austera: ocre, marró, gris, beix, negre (Gran pintura grisa, 1956). Alhora les seves creacions tenen un fort caràcter iconogràfic amb creus, llunes, asteriscs, lletres, números, figures geomètriques, etc. (Pintura en forma de T, 1960). Per a l’artista, influït per la filosofia existencialista, aquests elements tenien una significació al·legòrica, evocant temes com la vida i la mort, la soledat, la incomunicació o la sexualitat.

Durant els anys setanta va realitzar les primeres peces de caràcter escultòric utilitzant la tècnica de l’assemblatge. Als anys vuitanta, la utilització de la terra cuita i el bronze li van permetre desenvolupar un treball més personal. Destaquen el seu Homenatge a Picasso (Parc de la Ciutadella, 1983), i el mosaic ceràmic de la plaça de Catalunya de Sant Boi de Llobregat (1983), així com la instal·lació Núvol i cadira (1989) i el controvertit Mitjó (2010).

Antoni Tàpies és un dels artistes catalans més internacionals. Ha obtingut els més prestigiosos premis i reconeixements i s’han pogut veure exposicions de la seva obra a tot el món: Tòquio, Nova York, Roma, Madrid, Amsterdam, Venècia, Milà, Viena o Brussel·les.