No va deixar indiferent a ningú quan, amb només 20 anys, Jacint Verdaguer (1845 –1902) va guanyar els seus primers Jocs Florals i va anar a recollir el premi vestit de pagès. I és que el seu origen rural el marcaria tota la vida. Poeta romàntic, adscrit a la generació de la Restauració de 1874, va establir uns patrons de llengua meitat cultes meitat populars de gran riquesa. Verdaguer és una de les grans figures de la Catalunya moderna, que va torna a situar la llengua catalana en la categoria de llengua literària.

Fill d’un mestre i pagès modest de Folgueroles (Osona), va ingressar al seminari de Vic el 1855. Va ser destinat de vicari a una petita parròquia rural d’Osona, però la va deixar quan va emmalaltir per instal·lar-se a Barcelona. Allí va entrar en contacte amb els marquesos de Comillas, que el van convertir en el capellà de la família i més tard en almoiner. En aquest període (1877-93), en què va residir al Palau Moja i va freqüentar els ambients socials més elevats, va ser quan va escriure dos dels seus poemes més importants: L’Atlàntida (1877) i Canigó (1886), l’expressió més genuïna de la seva producció.

Finalment, una crisi espiritual, diagnosticada com a follia, el va allunyar de la família Comillas i de Barcelona. Va suposar un enfrontament directe amb el marquès i les autoritats eclesiàstiques, que el van destinar a La Gleva (Osona) on es va dedicar dos anys a escriure. A l’obra Flors del Calvari (1896), dotada de gran dramatisme, alterna la justificació personal amb els atacs més punxants contra els seus enemics. Passa els seus darrers anys de beneficiat de l’església de Betlem, de Barcelona.

La seva obra neix de dues fonts, l’enyorança i el somni, però la realitza a través d’unes trames argumentals més o menys articulades i de materials trets directament de la vida del camp (Pàtria, 1888). Una bona part dels poemes religiosos són llegendes o al·legories populars (Montserrat, 1880). D’altres poemes són més personals (Els Idil·lis i cants místics, 1879), Aires del Montseny, 1901). També va publicar alguns llibres en prosa: Excursions i viatges (1887) o Rondalles (1905).

La producció verdagueriana ha estat musicada per diversos compositors (L’emigrant, 1894) i traduïda a bona part de les llengües cultes.