Arquitecte, historiador de l’art, polític i arqueòleg, Josep Puig i Cadafalch va ser un personatge polifacètic. La seva trajectòria va impregnar culturalment i políticament la història de Catalunya entre finals del segle XIX i la primera meitat del segle XX: entre el modernisme i el noucentisme.
 
Va néixer a Mataró l’any 1867. Després d’estudiar arquitectura i ciències exactes, i de treballar com a arquitecte municipal de la seva ciutat natal, va projectar un gran nombre d’obres per tot el territori català, especialment a Barcelona i el Maresme. A Barcelona destaquen la casa Martí –Els Quatre Gats–, la casa Amatller, la casa Macaya, la casa Trinxet –ja desapareguda–, l’antiga fàbrica tèxtil Casarramona –actual seu del CaixaForum–, les columnes amb capitell d’estil jònic als peus de Montjuïc, que evoquen les quatre barres de la senyera, o la casa de les Punxes, segurament la seva obra més coneguda popularment. També va dissenyar la casa Coll i Regàs de Mataró –era la seva residència estival– i la masia el Cros dels Garí, a Argentona. A Sant Sadurní d’Anoia, Puig i Cadafalch va construir les famoses Caves Codorniu.
 
A part de la seva faceta d’arquitecte, Puig i Cadafalch va especialitzar-se en l’estudi de l’art romànic català i europeu, matèria sobre la qual va publicar nombroses obres, i va impartir classes a escoles i universitats d’Europa i Amèrica del Nord. Entre les més importants destaquen L’arquitectura romànica a Catalunya, La geografia i els orígens del primer art romànic o L’escultura romànica a Catalunya. A partir del 1908 va  impulsar i dirigir les excavacions d’Empúries, a través de la Junta de Museus, fins al 1923. Va ser fundador de l’Institut d’Estudis Catalans, l’any 1907, i, posteriorment, el va presidir, alhora que va impulsar-ne la recuperació des de la clandestinitat sota la dictadura franquista.
 
Puig i Cadafalch va ser també un destacat polític catalanista alineat amb el conservadorisme de la Lliga Regionalista i des d’aquestes posicions va tenir altres responsabilitats de govern. Va ser elegit regidor a l’Ajuntament de Barcelona (1901-1905), diputat a Corts del regne d’Espanya (1907-1909), diputat provincial per Barcelona i president del govern de la Mancomunitat de Catalunya després de la mort d’Enric Prat de la Riba fins a la dictadura de Primo de Rivera (1917-1923). A partir d’aleshores va abandonar les responsabilitats governamentals i va situar l’activitat política en un segon terme. El 1936, amb motiu dels fets revolucionaris esdevinguts a l’inici de la Guerra Civil, es va haver d’exiliar a França i, en tornar l’any 1942, el règim franquista va prohibir-li d’exercir novament d’arquitecte. Fins a la seva mort, el 1956, va continuar les recerques sobre art romànic i va  impulsar actes literaris i culturals de caràcter catalanista i sovint semiclandestins.