Els orígens del monestir benedictí de Sant Pere de Casserres es troben a mig camí entre la història i la llegenda. Aquesta explica que un dels fills dels vescomtes d'Osona i Cardona va parlar només tres dies després de néixer per anunciar que no viuria més de 30 dies. Un cop mort, havien de posar el seu cos sobre una mula, i al lloc on l’animal s'aturés s'hi havia de construir un monestir.

Sembla més versemblant la versió que ens parla de la posició estratègica que ocupa el monestir, situat en un meandre molt pronunciat del riu Ter on antigament hi havia un castrum serrae o torre de defensa. Una construcció que els vescomtes van convertir en monestir.

Ermetruit, vescomtessa d'Osona, va ser la promotora del monestir, l'únic de l'ordre benedictí a Osona. Es va començar a construir l'any 1005 i, set anys més tard, hi començava la vida monàstica. L'església es consagrava el 1050.
A excepció de curts períodes favorables (quan l'abadia comptava amb el suport de la noblesa local com els senyors de Savassona, els Tavertet o els Sau), el monestir va estar marcat per l'infortuni. Deu anys més tard de la consagració de l'església, l'abadia va baixar a la categoria de priorat perquè tenia menys de 12 monjos i el 1079 va passar a ser el centre administratiu en terres catalanes de la poderosa abadia de Cluny.

Entre els segles XIII i XV, Sant Pere de Casserres va entrar en decadència a causa de les fams, guerres, terratrèmols i epidèmies, com la pesta negra de 1348. Al segle XIX, el monestir va passar a mans privades i va ser utilitzada com a granja i vivenda de masovers. El conjunt que veiem actualment és el resultat de diverses restauracions, com la de Camil Pallàs (1952-1962) i la de Joan-Albert Adell i el Consell Comarcal d'Osona (1994-1998).

El temple és un compendi del romànic: tres naus separades per pilars i capçades per absis semicirculars amb elements arquitectònics decoratius amb finestres cegues, frisos dentats i un petit claustre d'arcs de mig punt suportats sobre columnes. L'interior de l'església estava completament decorat amb pintures murals, però actualment només en queden algunes mostres deteriorades.

Dos elements s’escapen del cànon: per una banda, l'església mesura més d'amplada que de llargada, un fet poc habitual en el romànic català. De l'altra, el campanar, inusualment baix, ja que només té dos pisos. A l’exterior del monestir hi trobem un edifici de planta rectangular que feia les funcions d'hospital i, al costat de l’absis s’hi conserven diverses tombes antropomòrfiques.



Autor de les fotografies: Josep Giribet.