Als segles XVIII i XIX una nova classe social, la burgesia, persegueix un art més personal, emocional, original i sobretot rebel, i reclama la identificació amb una pàtria i arrels comunes.

A Catalunya el Romanticisme té una clara connotació política: els literats catalans reivindiquen la recuperació de la llengua, la literatura i la cultura popular.

El primer poema romàntic en llengua catalana és Oda a la Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau (1833), però l’arrelament no arriba fins a Lo Gaiter del Llobregat, de Joaquim Rubió i Ors. En novel·la, les primeres obres romàntiques en català són d’autors com Antoni de Bofarull i Martí Genís i Aguilar. Pel que fa al teatre, els exponents són dramaturgs com Víctor Balaguer, Eduard Vidal i Frederic Soler, “Pitarra”.

La Renaixença comparteix amb el Romanticisme la voluntat de revifar la consciència nacional després d’una etapa de decadència, i de fet els dos moviments conviuen al llarg del segle XIX.

A Catalunya hi conviuen dues faccions: la conservadora (Bofarull), i la reivindicativa (Balaguer). Comparteixen la voluntat de recuperar els Jocs Florals com a instrument per projectar socialment el català i estimular la producció editorial. L’empenta definitiva d’aquest esdeveniment literari arriba el 1877, quan són premiats Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà.