Vilanova i la Geltrú, abans del ferrocarril, fou un poble que va veure limitat el seu desenvolupament per manca de bones vies de comunicacions. La seva economia es basava en l’agricultura i la pesca, fins que va aconseguir obrir-se a l’exterior gràcies al comerç marítim. Oberta aquesta porta ultramarina, la rada vilanovina visqué al segle XVIII temps d’esplendor. Però el creixement de l’economia emergent es veia bloquejat per unes vies de comunicació defectuoses i insuficients. El trànsit de persones i mercaderies entre Vilanova i Vilafranca, així com la resta del Penedès, es feia per camins perillosos i gairebé intransitables. Les tartanes, carretes i diligències transitaven amb penúries, i exposades, també, al bandolerisme. El viatge fins a Barcelona era, llavors, una odissea per camins riscosos de l’interior, esquivant el gran enemic orogràfic: el massís del Garraf...