Com a fenomen popular i social, la festa sardanista destaca per la seva capacitat de captar públic i dansaires. Només cal un entarimat en una plaça i una dotzena de cadires per als músics de la cobla.

En la popular dansa catalana, caracteritzada per la rotllana que formen els dansaires agafats de les mans, la música i la melodia tenen tanta importància com la coreografia, i han assolit un valor simfònic propi.

La majoria de teories coincideixen en què la sardana té el seu origen en danses gregues o preromanes, i en què el ball actual és la interpretació del contrapàs, una dansa litúrgica del segle XIX.

El gran responsable de la seva modernització i popularització va ser el músic Pep Ventura, que durant el segle XIX va modificar l’estructura de la sardana i va introduir la tenora al conjunt instrumental. El seu caràcter identitari cal atribuir-lo al líder de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó, que a principis del segle XX va convertir la sardana en “dansa nacional de Catalunya”.

Actualment s’organitzen fins a 5.000 activitats sardanistes arreu del país entre aplecs, ballades, audicions, concerts, concursos de composició i concursos de colles.