“La millor paraula és la paraula no dita, com tots sabeu, sóc un home de poques paraules i un músic de poques notes”. Frederic Mompou es definia com un home tímid i discret, cosa que es traspassava també a la seva música delicada i íntima, amb influències impressionistes. Ell mateix l’anomenava “música callada”. Aquesta subtilesa va portar-lo a ser un dels compositors catalans més reconeguts internacionalment, sobretot per les seves peces per a piano sol.

Després de la seva mort el 1987, la seva vídua, la pianista Carme Bravo, es va dedicar a la difusió de l’obra del seu espòs. Finalment, el 2006 va crear -juntament amb l’entitat Joventuts Musicals de Barcelona i el Sr. Joan Millà i Francolí- la Fundació Frederic Mompou. El seu objectiu és conservar, donar a conèixer i promoure l’estudi i difusió de l’obra de Mompou, sobretot entre els joves, a qui el músic tenia una especial estima.

La seu de la fundació és el pis on vivia el matrimoni Mompou al Passeig de Gràcia de Barcelona, que compta encara amb objectes personals. A més, aquesta entitat custodia part del fons del compositor, entre el que s’hi compten diverses peces per a piano inèdites, datades entre 1911 i 1920, així com algunes de la dècada dels 40. L’altra part es troba a la Biblioteca de Catalunya. El seu piano es conserva al Museu de la Música de Barcelona.